SARDENYA – 2007
LA SORTIDA: 1 DE JUNY (DIVENDRES)
Dades Tècniques:
Presentació a l’aeroport a les 18 h. Aprox.
Sortida de l’aeroport de Girona el divendres 1 de juny a les 20,20 h. (real: 21,10 h.)
Vol de la companyia RYANAIR (FR 9261).
Arribada a l’aeroport de Fertilia a l’Alghero a les 21,25 h.(real: 22,15h.)
Recollida a l’oficina d’AVIS de l’aeroport d’un cotxe de lloguer Opel Meriva 1.3
Ens desplacem a l’aeroport de Girona amb un sol cotxe, que deixem al pàrquing cobert de l’aeroport. Un cop realitzats tots els tràmits, sortim amb un cert retard i gaudim d’un vol molt plàcid fins a la petita pista de Fertilia, a deu minuts de l’Alguer. Comencem el periple amb uns certs ingredients d’aventura, ja que el Ford Focus 1.8 que teòricament havíem llogat des de Barcelona, es transforma en un Opel Meriva 1.3, això sí, nou de trinca, però no tira tant. L’hostalatge també té elements de sorpresa, no es tracta d’un hotel ni de cap hostal, sinó d’un “bed and breakfast” di Francesco (llit i esmorzar), que ens han recomanat uns amics que viatgen sovint a Sardenya. És un pis carrincló i de mobiliari força clàssic, amb habitacions grans, però poc moblades, una cuina i un bany, l’ únic bany per a les tres cambres que hi ha en el pis. La veritat és que ens decep una mica, no tenir lavabo a l’habitació és un handicap quan ja tens una certa edat. Sopem a una pizzeria propera que encara és oberta, “Lo Smeraldo”, les pizzes són bones, les fan a metres. Fem l’àpat fora tot i que fa fresca, perquè l’interior de “Lo Smeraldo” no té res d’ “esmerat”, net o polit. Havent sopat, a dormir. El llit és força còmode.
2 DE JUNY (DISSABTE): PRIMER DIA
RUTA CAP AL NORD: COSTA ESME
RALDA
Vam anar a esmorzar a la “Cafeteria Europa”: capuccino i pasta. Mentre prenem la “prima colazione” a l’Europa, ens preocupa el temps: una illa on mai plou el mes de juny, resulta que té avisos de perill de borrasca. Però no ens deixem atemorir per les previsions climatològiques, mantindrem amb fermesa les rutes preestablertes. Som agosarats, carreguem al maleter la bossa de la platja ... i els paraigües. Ens dirigim al nord: la Costa Smeralda, amb Sassari, Castelsardo, Santa Teresa de Gallura, Porto Cervo, Porto Rotondo, Golfo Aranci, Olbia i, de nou, cap a l’Alguer. El temps aguanta, però amenaça a pluja. El primer que comprovem és que els sards són molt imprudents i temeraris al volant. Respecten molt poc el codi de circulació: trepitjar la línia contínua per avançar, incorporar-se al carril principal sense mirar, fer maniobres contra natura... són situacions normals a Sardenya. Fins i tot, el nostre conductor al·lucinava. Ell que creia que ho havia vist tot a Roma! No hi ha massa densitat de circulació, es veuen molts pocs camions i els automòbils són força petits.
Deixem enrere Sassari i enfilem la carretera del nord. Ben aviat comencem a veure un mar força “amosso” – mogut. De lluny, distingim Castelsardo, que s’alça majestuós, és una fortalesa medieval que oposa resistència les ones del mar. És una ciutat turística plena de vida: les dones del poble treballen el vímet – hi tota mena d’estris fets amb aquest material: cistelles, aparells de pesca, capsetes, tota mena d’objectes de decoració i de souvenirs turístics ... i fins i tot barques. Les sales del Museu fan olor a ranci i a humitat. La panoràmica des de l’atalaia del castell és magnífica; a la llunyania es percep el contorn de les costes de Còrcega. Als peus del castell, el poble de pescadors i els ports de la ciutat, a la vora penya-segats i platges que l’estiu s’omplen de banyistes, però avui el mar és impracticable. Visitem la ciutat antiga, carrers amunt, carrers avall, tant pugem com baixem. L’església de Santa Maria amb elements molt antics, conserva la creu del “Cristo Nero”, però no hi és, ha desaparegut. Les cases estan ornades amb flors que donen un toc de color als carrers ombrívols i estrets. Hi ha botigues de records, amb molta presència de la identitat del poble sard. Camí cap a Santa Teresa de Gallura, ens trobem amb una peculiar “Roccia” en forma d’elefant megalític, atracció curiosa pels turistes i negoci rodó pels venedors ambulants de records
“horteres”.
La geografia ha canviat, la zona de l’Alguer és més com a casa nostra, no només per la llengua, sinó sobre tot per la vegetació: alzines sureres, pins, margallons... La vegetació de la costa Smeralda és més feréstega, amb pocs arbres i molts matolls. El vent del nord no deixa créixer els arbres i erosiona les roques amb formes ben estranyes. A mig camí hem de frenar de cop, una tortuga travessa la carretera amb tota la parsimònia del món. La deixem passar, faltaria més! Un núvol negre enorme s’instal·la damunt nostre, quan baixem del cotxe a Santa Teresa de Gallura, arriba, al mateix temps, la tempesta que deixa anar en pocs minuts una cortina d’aigua que provoca una estampida de tal magnitud que totes les persones que eren passejant per la ciutat i que seien a les terrasses de les cafeteries, busquen aixopluc ràpidament a les botigues, cafeteries i als porxos de la plaça di Vittorio Emmanuele. Quedem xops. Quan ja només plovisqueja sortim del recer, com els cargols, i aprofitem per fer un tomb per la ciutat, que de ben segur, ens hauria agradat més si el dia hagués estat radiant. Fotografiem la torre “Spagnola” i alguns indrets de la costa, però no podem visitar les magnífiques platges que anuncien totes les guies turístiques, especialment de la Rena Bianca. Llàstima! A la carretera, per tot arreu, hi ha venedors ambulants instal·lats en camionetes que es dediquen a la venda de productes de la terra: vi, suro, objectes de vímet, embotits i tota mena d’especialitats de l’illa.
La ruta ens porta cap a Porto Cervo, un dels ports més rics de la zona Smeralda, on estiueja la jet-set italiana, amb iots espectaculars i cases fabuloses. Potser les cases dels magnats són fantàstiques, però la construcció urbanística dels pobles i les façanes de les cases deixen molt per desitjar. La veritat és que molts indrets de la Costa Brava són molt més excel·lents que el que veiem a Porto Cervo, la qual cosa ens provoca una certa decepció. No plou, fa un temps rúfol. Ja és hora de trobar un lloc per dinar. Hi ha una piaggia de molta anomenada: Liscia di Vaca, però primer passem Liscia Ruja i Cala di Volpe. Es fa tard, finalment, tot i l’horari, ens acullen en el restaurant “Spinnaker” , on l’encarregat s’apiada de nosaltres en veure els nostres rostres de desesperació famèlica, hiperbòlicament parlant, és clar. L’hem encertat: el dinar és magnífic: entrants de peix i calamars fregits, spaguetti a la carbonara, raviolis, tonno a la planxa i tiramisú casolà. Torna a ploure. Ens acostem al Golfo Aranci sense poder baixar de l’Opel. Les vistes són magnífiques i ens reca un cop més no poder passejar per les platges i cales d’aquest golf del NE. Prenem rumb cap a Olbia, ciutat important que també té aeroport. Té restes fenícies i romanes, però no gaire res més. Com la majoria de les ciutats sardes, els edificis estan molt atrotinats, amb les façanes molt deixades i sense cap mena de preocupació estètica. De tornada cap a l’Alguer lamentem no haver pogut visitar les famoses cales de Sabina, Moresca. Bados i Punta Marana. Arribats a l’Alguer, després de 600 km. de recorregut, fem un passeig pel casc antic de la ciutat, el bastió de la muralla i pels carrers i edificis que encara conserven la placa amb el nom en català: passeig de la Marina, carrer de l’Hospital ... A quarts de déu ens dirigim al Lido, directament al Restaurant Rafel, del que tenim bones referències. Asseguts a la taula, ens queda un
molt bon regust de la passejada feta després de la forta tempesta i de les pluges de tot el dia. Sopem davant la platja, un ampli finestral ens permet observar les llums de les barques i del far que il·lumina l’entrada al port. Més enllà, la imponent fortalesa medieval que amb els noms dels seus carrers i la seva dilatada història certifica la presència catalana a la ciutat, on encara alguns parlen català. Demanem arròs negre amb sèpia –“rissotto nero” – i fettuccini amb cranc. La qualitat-preu és correcta, però sense exagerar. El vi de la terra molt bo. Tornem al piset i abans d’anar a dormir toca “sudoku” i preparar la ruta de l’endemà.
3 DE JUNY (DIUMENGE): SEGON DIA
RUTA AL NORD-OEST: STINTINO, PUNTA FALCONE i PORTO TORRES
Ens llevem aviat. Esmorzar a l’Europa: “capuccino i pasta”. La TV local dóna les previsions del temps a Itàlia. Quin núvol hi ha sobre Sardenya!! Que pel juny no hi plovia!! Té piiiiiip la cosa! Preparats de nou pel que calgui, climatològicament parlant, fem cap a Stintino, a una hora aproximadament de l’Alguer.. El temps sembla que aguanta i surt el sol. Arribem d’hora, el poble sembla desert, s’hi respira tranquil·litat, sembla un poble de postal, de pescadors i estiueig, amb cases i apartaments moderns, ben cuidats. La seva badia li permet tenir diversos ports esportius molt acollidors. És un poble molt net, hi ha servei de neteja per tot arreu, que es desplaça amb cotxes de tres rodes. A ran de mar hi ha un passeig que recorda el de l’Escala, presidit per un Sant Pere, patró dels pescadors. Nosaltres ja portem el nostre Pere, encara que no sant. Davant la costa s’hi troba l’Illa Asinara, molt gran i allargassada, amb l’al·licient d’un parc natural, platges idíl·liques i paratges fantàstics – tal com descriuen el lloc les agències turístiques. Lamentablement el dia no acompanya i fer el creuer seria una pèrdua del nostre temps. En sortir de Stintino, descobrim perquè el poble era tan desert: hi havia un casament i tothom era a l’església!. Ens orientem cap a les cales que hi ha a prop de Stintino, volem posar els peus a l’aigua, que no sigui dit!, malgrat que faci fred, amenaci a ploure o el que sigui... però, oh sorpresa!! Hi ha meduses a la cala, és un mar infectat de meduses i com que la cala es petita i amb roques, encara hi proliferen més. Amb
precaució ens remullem els peus i emprenem camí cap a Punta Falcone, al NO, a tocar de l’illa Asinara. Les platges són magnífiques, però segueix fent fred, vent i comencen a caure les gotes d’aquell núvol que havíem vist a la tv. A tocar de l’aigua es distingeixen unes pedretes rodones i gairebé transparents, però ah caram!! No són pedres, sinó meduses petites que han vingut a morir a la platja, ocupant tota la riba del mar. Si la característica d’aquestes àmplies platges és tenir la sorra infestada de gandules i ombrel·les que no permeten que puguis estendre la tovallola, la característica ran de mar són les meduses que invaeixen tot el litoral marí. Vaja dia!! La torre de defensa que hi ha a Punta Falcone, s’aixeca amb altivesa oferint resistència a les escomeses d’un mar embravit. Ja no podem anar més enllà, hem de retrocedir, encaminant-nos cap a Porto Torres, estació marítima important cap a Gènova, Marsella i altres ports d’Itàlia. És gran, una típica ciutat portuària, amb gran barreja d’estils arquitectònics i amb edificis bastant deixats. Té restes arqueològiques, on destaquen les restes d’un pont romà. Es fa tard i busquem un lloc per dinar que sigui a la vora del mar. Gairebé per casualitat trobem la carretera que va a la platja de Platamona, una platja àmplia, de sorra fina i blanquinosa, força bonica i bastant salvatge, sense grans edificacions. A primera línia de mar hi trobem el Ristorante Da Ernesto, és gran, té els vidres força bruts, però un cop a dins t’adones que és un restaurant molt familiar. El cuc de la gana prescindeix de les ditades als vidres i demanem la carta. Fem un àpat res espectacular, però correcte.
A fora s’està bé al sol, hi ha parades de mercat i venedors ambulants, majoritàriament, de raça negra, que t’ofereixen de tot, coses amb les que sembla impossible poder fer negoci: bosses de viatge, maletes, bijuteria, ulleres de sol, gorres, llanternes, clauers, paraigües i tota mena de souvenirs “horteres”. Optem per fer la migdiada a la platja, protegint-nos del vent darrere una caseta de lloguer de barques. A la llunyania els núvols es mostren de tempesta. A continuació què? Ja tornem a l’Alguer? Ens adrecem a Sassari? O ens aventurem cap a Bosa, on diuen que hi unes platges molt boniques? Som valents – potser massa temeraris? – Prenem la carretera en direcció a Sassari, però sense entrar a la ciutat. El cel cada vegada està més encapotat, comença novament a ploure, primer es tracta d’una pluja lleugera, però, cada moment que passa empitjora la cosa: ara ja plou a bots i barrals, cau tanta aigua que en prou feines podem veure la carretera. Ens aturem a una benzinera per canviar-nos de roba i esperar que afluixi aquest aiguat. Comentem si potser serà millor tornar enrere, abans que fer 100 km per una carretera desconeguda cap a Bosa, on s’hi plou no podrem ni baixar del cotxe. Té la paraula el conductor, que refiat del GPS que ens presenta un camí força recte, decideix seguir endavant, camí de Bosa Marina, confiant que una escletxa de sol trenqui aquesta intensa borrasca que hi ha damunt l’illa. El xofer és fantàstic i els acompanyants, uns valents. Els paratges per on passem són molt inhòspits, tot i que, a mesura que ens acostem a Bosa, la vegetació torna a canviar: palmeres, fruiters, pins... I la pluja sembla que vol parar i damunt del mar s’obre l’escletxa que reclamàvem abans. La platja després dels aiguats
té una aparença plàcida i les palmeres que hi ha disperses li donen un atractiu especial. Parem per a prendre un cafè en un dels restaurants de la platja, però una vitrina plena de gelats de gustos variadíssims, en fa canviar d’opinió. La platja, el port i les infraestructures tenen una aparença molt més moderna, semblant al que podem trobar a casa nostra. Ens causa bona impressió. Decidim tornar a l’Alguer per la carretera de la costa, poc transitada, força escarpada i amb pocs pobles al seu voltant. Llàstima que, tot i que ha parat de ploure, ha quedat una boirina que no permet veure amb total claredat les precioses postals que ens ofereix una costa tan feréstega. Ens aturem diverses vegades per immortalitzar el paisatge i jo per recollir una pedra per a la meva col·lecció.
A les 7 de la tarda arribem a l’Alguer, on ha sortit el sol i ha deixat una tarda esplèndida de color que anuncia una posta de sol fabulosa. A les 9 en punt, entrem en el local que tenim reservat per a sopar: Mabrouk dell’Antonietta. És un restaurant petit de la via Santa Barbara, en el casc antic de la ciutat. El menjador mostra un sostre de voltes que ja han patit moltes guerres. Ja ens esperàvem amb els entrants a la taula, un original pica-pica de peix i salses: cloïsses, salmó, peix espassa i cernia –peix típic de Sardenya, que utilitzen en sofregits-. Ningú se’ns acosta
i no sabem si hem de demanar segon plat o si ja ens posen el plat sense que puguem triar. Finalment, una amable cambrera – vesteix una samarreta negra, amb unes lletres a l’esquena que diuen: “solo pesce, solo fresco, solo sera” (només peix, només fresc i només sopars), paraules que defineixen el tipus de restaurant. Ens informa que el sopar és una mena de degustació que consta de tretze plats, sí, sí! Ho he escrit bé 13 plats, dels quals només hem pres els aperitius! Posem cara de boniato, no podrem pas! Creu-t’ho! A continuació tres tipus de pasta: tagliatelli a la marinera amb cloïsses, tagliatelli amb sofregit de cernia i tagliatelli amb salmó. Mentre gaudim d’aquests sabors tan especials, ens adonem que penjada a unes de les parets hi ha una menció gastronòmica atorgada a l’Antonietta, que ha sortit de la cuina per explicar-nos característiques del peixos que es troben a la costa algueresa. A la taula del costat uns joves s’ho passen d’allò més bé escoltant música dels anys 70 i 80; cada cançó és un record de joventut per a nosaltres. L’Antonietta és una donassa, tot alegria i espontaneïtat, engresca encara més als joves del costat – ja ho estaven prou, apaga els llums del menjador, els dóna barrets i ulleres de sol per a disfressar-se, balla amb ells i pretén que nosaltres fem el mateix, però estem massa ocupats i espantats amb el sopar. Podrem amb tot? Què ens costarà aquest tiberi?. S’acosta la cambrera amb més plats per a servir: daurada al forn amb patates, cloïsses i llagostins – “·gamberi”; i també una safata de calamars i peix fregit. El nostre xofer, reconvertit en un excel·lent maître de selecte restaurant, destria la daurada, i amb mà experimentada li treu l’espina i la pell, i en fa filets per repartir-los com a bon germans. Millor que a les “7 Portes”. Quan sembla que ja no podem dir ni fava, arribem unes profiteroles amb xocolata desfeta i pastís de xocolata. En no haver-hi cafè, l’Antonietta vol obsequiar-nos amb unes galetes típiques de Sardenya, no acceptem, hem arribat al límit de les nostres 
possibilitats. Agraïm la copeta de “limoncello” i ens preguntem com serà la “dolorosa”. L’Antonietta ens ha sentit i ràpidament en diu que el seu restaurant no és car, que el preu és just, que està en consonància amb la qualitat que ofereix . Tot seguit, agafa un retolador gruixut i escriu a les tovalles de paper: 30 x 4= 120 €. No se’n parli més. Ja ens agradaria sopar a altres llocs per aquest preu, amb pa, vi, 13 plats i postres. Fantàstic. Hem acabat el dia molt bé, tan bé que fins i tot, després de fer una curta passejada pel bastió i el moll, tornem al piset i ens prenem un altre “limoncello”. Que bé que dormirem?
4 DE JUNY (DILLUNS): TERCER DIA
LA SORTIDA: 1 DE JUNY (DIVENDRES)
Dades Tècniques:
Presentació a l’aeroport a les 18 h. Aprox.
Sortida de l’aeroport de Girona el divendres 1 de juny a les 20,20 h. (real: 21,10 h.)
Vol de la companyia RYANAIR (FR 9261).
Arribada a l’aeroport de Fertilia a l’Alghero a les 21,25 h.(real: 22,15h.)
Recollida a l’oficina d’AVIS de l’aeroport d’un cotxe de lloguer Opel Meriva 1.3
Ens desplacem a l’aeroport de Girona amb un sol cotxe, que deixem al pàrquing cobert de l’aeroport. Un cop realitzats tots els tràmits, sortim amb un cert retard i gaudim d’un vol molt plàcid fins a la petita pista de Fertilia, a deu minuts de l’Alguer. Comencem el periple amb uns certs ingredients d’aventura, ja que el Ford Focus 1.8 que teòricament havíem llogat des de Barcelona, es transforma en un Opel Meriva 1.3, això sí, nou de trinca, però no tira tant. L’hostalatge també té elements de sorpresa, no es tracta d’un hotel ni de cap hostal, sinó d’un “bed and breakfast” di Francesco (llit i esmorzar), que ens han recomanat uns amics que viatgen sovint a Sardenya. És un pis carrincló i de mobiliari força clàssic, amb habitacions grans, però poc moblades, una cuina i un bany, l’ únic bany per a les tres cambres que hi ha en el pis. La veritat és que ens decep una mica, no tenir lavabo a l’habitació és un handicap quan ja tens una certa edat. Sopem a una pizzeria propera que encara és oberta, “Lo Smeraldo”, les pizzes són bones, les fan a metres. Fem l’àpat fora tot i que fa fresca, perquè l’interior de “Lo Smeraldo” no té res d’ “esmerat”, net o polit. Havent sopat, a dormir. El llit és força còmode.
2 DE JUNY (DISSABTE): PRIMER DIA
RUTA CAP AL NORD: COSTA ESME
RALDAVam anar a esmorzar a la “Cafeteria Europa”: capuccino i pasta. Mentre prenem la “prima colazione” a l’Europa, ens preocupa el temps: una illa on mai plou el mes de juny, resulta que té avisos de perill de borrasca. Però no ens deixem atemorir per les previsions climatològiques, mantindrem amb fermesa les rutes preestablertes. Som agosarats, carreguem al maleter la bossa de la platja ... i els paraigües. Ens dirigim al nord: la Costa Smeralda, amb Sassari, Castelsardo, Santa Teresa de Gallura, Porto Cervo, Porto Rotondo, Golfo Aranci, Olbia i, de nou, cap a l’Alguer. El temps aguanta, però amenaça a pluja. El primer que comprovem és que els sards són molt imprudents i temeraris al volant. Respecten molt poc el codi de circulació: trepitjar la línia contínua per avançar, incorporar-se al carril principal sense mirar, fer maniobres contra natura... són situacions normals a Sardenya. Fins i tot, el nostre conductor al·lucinava. Ell que creia que ho havia vist tot a Roma! No hi ha massa densitat de circulació, es veuen molts pocs camions i els automòbils són força petits.
Deixem enrere Sassari i enfilem la carretera del nord. Ben aviat comencem a veure un mar força “amosso” – mogut. De lluny, distingim Castelsardo, que s’alça majestuós, és una fortalesa medieval que oposa resistència les ones del mar. És una ciutat turística plena de vida: les dones del poble treballen el vímet – hi tota mena d’estris fets amb aquest material: cistelles, aparells de pesca, capsetes, tota mena d’objectes de decoració i de souvenirs turístics ... i fins i tot barques. Les sales del Museu fan olor a ranci i a humitat. La panoràmica des de l’atalaia del castell és magnífica; a la llunyania es percep el contorn de les costes de Còrcega. Als peus del castell, el poble de pescadors i els ports de la ciutat, a la vora penya-segats i platges que l’estiu s’omplen de banyistes, però avui el mar és impracticable. Visitem la ciutat antiga, carrers amunt, carrers avall, tant pugem com baixem. L’església de Santa Maria amb elements molt antics, conserva la creu del “Cristo Nero”, però no hi és, ha desaparegut. Les cases estan ornades amb flors que donen un toc de color als carrers ombrívols i estrets. Hi ha botigues de records, amb molta presència de la identitat del poble sard. Camí cap a Santa Teresa de Gallura, ens trobem amb una peculiar “Roccia” en forma d’elefant megalític, atracció curiosa pels turistes i negoci rodó pels venedors ambulants de records
“horteres”.La geografia ha canviat, la zona de l’Alguer és més com a casa nostra, no només per la llengua, sinó sobre tot per la vegetació: alzines sureres, pins, margallons... La vegetació de la costa Smeralda és més feréstega, amb pocs arbres i molts matolls. El vent del nord no deixa créixer els arbres i erosiona les roques amb formes ben estranyes. A mig camí hem de frenar de cop, una tortuga travessa la carretera amb tota la parsimònia del món. La deixem passar, faltaria més! Un núvol negre enorme s’instal·la damunt nostre, quan baixem del cotxe a Santa Teresa de Gallura, arriba, al mateix temps, la tempesta que deixa anar en pocs minuts una cortina d’aigua que provoca una estampida de tal magnitud que totes les persones que eren passejant per la ciutat i que seien a les terrasses de les cafeteries, busquen aixopluc ràpidament a les botigues, cafeteries i als porxos de la plaça di Vittorio Emmanuele. Quedem xops. Quan ja només plovisqueja sortim del recer, com els cargols, i aprofitem per fer un tomb per la ciutat, que de ben segur, ens hauria agradat més si el dia hagués estat radiant. Fotografiem la torre “Spagnola” i alguns indrets de la costa, però no podem visitar les magnífiques platges que anuncien totes les guies turístiques, especialment de la Rena Bianca. Llàstima! A la carretera, per tot arreu, hi ha venedors ambulants instal·lats en camionetes que es dediquen a la venda de productes de la terra: vi, suro, objectes de vímet, embotits i tota mena d’especialitats de l’illa.
La ruta ens porta cap a Porto Cervo, un dels ports més rics de la zona Smeralda, on estiueja la jet-set italiana, amb iots espectaculars i cases fabuloses. Potser les cases dels magnats són fantàstiques, però la construcció urbanística dels pobles i les façanes de les cases deixen molt per desitjar. La veritat és que molts indrets de la Costa Brava són molt més excel·lents que el que veiem a Porto Cervo, la qual cosa ens provoca una certa decepció. No plou, fa un temps rúfol. Ja és hora de trobar un lloc per dinar. Hi ha una piaggia de molta anomenada: Liscia di Vaca, però primer passem Liscia Ruja i Cala di Volpe. Es fa tard, finalment, tot i l’horari, ens acullen en el restaurant “Spinnaker” , on l’encarregat s’apiada de nosaltres en veure els nostres rostres de desesperació famèlica, hiperbòlicament parlant, és clar. L’hem encertat: el dinar és magnífic: entrants de peix i calamars fregits, spaguetti a la carbonara, raviolis, tonno a la planxa i tiramisú casolà. Torna a ploure. Ens acostem al Golfo Aranci sense poder baixar de l’Opel. Les vistes són magnífiques i ens reca un cop més no poder passejar per les platges i cales d’aquest golf del NE. Prenem rumb cap a Olbia, ciutat important que també té aeroport. Té restes fenícies i romanes, però no gaire res més. Com la majoria de les ciutats sardes, els edificis estan molt atrotinats, amb les façanes molt deixades i sense cap mena de preocupació estètica. De tornada cap a l’Alguer lamentem no haver pogut visitar les famoses cales de Sabina, Moresca. Bados i Punta Marana. Arribats a l’Alguer, després de 600 km. de recorregut, fem un passeig pel casc antic de la ciutat, el bastió de la muralla i pels carrers i edificis que encara conserven la placa amb el nom en català: passeig de la Marina, carrer de l’Hospital ... A quarts de déu ens dirigim al Lido, directament al Restaurant Rafel, del que tenim bones referències. Asseguts a la taula, ens queda un
molt bon regust de la passejada feta després de la forta tempesta i de les pluges de tot el dia. Sopem davant la platja, un ampli finestral ens permet observar les llums de les barques i del far que il·lumina l’entrada al port. Més enllà, la imponent fortalesa medieval que amb els noms dels seus carrers i la seva dilatada història certifica la presència catalana a la ciutat, on encara alguns parlen català. Demanem arròs negre amb sèpia –“rissotto nero” – i fettuccini amb cranc. La qualitat-preu és correcta, però sense exagerar. El vi de la terra molt bo. Tornem al piset i abans d’anar a dormir toca “sudoku” i preparar la ruta de l’endemà.3 DE JUNY (DIUMENGE): SEGON DIA
RUTA AL NORD-OEST: STINTINO, PUNTA FALCONE i PORTO TORRES
Ens llevem aviat. Esmorzar a l’Europa: “capuccino i pasta”. La TV local dóna les previsions del temps a Itàlia. Quin núvol hi ha sobre Sardenya!! Que pel juny no hi plovia!! Té piiiiiip la cosa! Preparats de nou pel que calgui, climatològicament parlant, fem cap a Stintino, a una hora aproximadament de l’Alguer.. El temps sembla que aguanta i surt el sol. Arribem d’hora, el poble sembla desert, s’hi respira tranquil·litat, sembla un poble de postal, de pescadors i estiueig, amb cases i apartaments moderns, ben cuidats. La seva badia li permet tenir diversos ports esportius molt acollidors. És un poble molt net, hi ha servei de neteja per tot arreu, que es desplaça amb cotxes de tres rodes. A ran de mar hi ha un passeig que recorda el de l’Escala, presidit per un Sant Pere, patró dels pescadors. Nosaltres ja portem el nostre Pere, encara que no sant. Davant la costa s’hi troba l’Illa Asinara, molt gran i allargassada, amb l’al·licient d’un parc natural, platges idíl·liques i paratges fantàstics – tal com descriuen el lloc les agències turístiques. Lamentablement el dia no acompanya i fer el creuer seria una pèrdua del nostre temps. En sortir de Stintino, descobrim perquè el poble era tan desert: hi havia un casament i tothom era a l’església!. Ens orientem cap a les cales que hi ha a prop de Stintino, volem posar els peus a l’aigua, que no sigui dit!, malgrat que faci fred, amenaci a ploure o el que sigui... però, oh sorpresa!! Hi ha meduses a la cala, és un mar infectat de meduses i com que la cala es petita i amb roques, encara hi proliferen més. Amb
precaució ens remullem els peus i emprenem camí cap a Punta Falcone, al NO, a tocar de l’illa Asinara. Les platges són magnífiques, però segueix fent fred, vent i comencen a caure les gotes d’aquell núvol que havíem vist a la tv. A tocar de l’aigua es distingeixen unes pedretes rodones i gairebé transparents, però ah caram!! No són pedres, sinó meduses petites que han vingut a morir a la platja, ocupant tota la riba del mar. Si la característica d’aquestes àmplies platges és tenir la sorra infestada de gandules i ombrel·les que no permeten que puguis estendre la tovallola, la característica ran de mar són les meduses que invaeixen tot el litoral marí. Vaja dia!! La torre de defensa que hi ha a Punta Falcone, s’aixeca amb altivesa oferint resistència a les escomeses d’un mar embravit. Ja no podem anar més enllà, hem de retrocedir, encaminant-nos cap a Porto Torres, estació marítima important cap a Gènova, Marsella i altres ports d’Itàlia. És gran, una típica ciutat portuària, amb gran barreja d’estils arquitectònics i amb edificis bastant deixats. Té restes arqueològiques, on destaquen les restes d’un pont romà. Es fa tard i busquem un lloc per dinar que sigui a la vora del mar. Gairebé per casualitat trobem la carretera que va a la platja de Platamona, una platja àmplia, de sorra fina i blanquinosa, força bonica i bastant salvatge, sense grans edificacions. A primera línia de mar hi trobem el Ristorante Da Ernesto, és gran, té els vidres força bruts, però un cop a dins t’adones que és un restaurant molt familiar. El cuc de la gana prescindeix de les ditades als vidres i demanem la carta. Fem un àpat res espectacular, però correcte.A fora s’està bé al sol, hi ha parades de mercat i venedors ambulants, majoritàriament, de raça negra, que t’ofereixen de tot, coses amb les que sembla impossible poder fer negoci: bosses de viatge, maletes, bijuteria, ulleres de sol, gorres, llanternes, clauers, paraigües i tota mena de souvenirs “horteres”. Optem per fer la migdiada a la platja, protegint-nos del vent darrere una caseta de lloguer de barques. A la llunyania els núvols es mostren de tempesta. A continuació què? Ja tornem a l’Alguer? Ens adrecem a Sassari? O ens aventurem cap a Bosa, on diuen que hi unes platges molt boniques? Som valents – potser massa temeraris? – Prenem la carretera en direcció a Sassari, però sense entrar a la ciutat. El cel cada vegada està més encapotat, comença novament a ploure, primer es tracta d’una pluja lleugera, però, cada moment que passa empitjora la cosa: ara ja plou a bots i barrals, cau tanta aigua que en prou feines podem veure la carretera. Ens aturem a una benzinera per canviar-nos de roba i esperar que afluixi aquest aiguat. Comentem si potser serà millor tornar enrere, abans que fer 100 km per una carretera desconeguda cap a Bosa, on s’hi plou no podrem ni baixar del cotxe. Té la paraula el conductor, que refiat del GPS que ens presenta un camí força recte, decideix seguir endavant, camí de Bosa Marina, confiant que una escletxa de sol trenqui aquesta intensa borrasca que hi ha damunt l’illa. El xofer és fantàstic i els acompanyants, uns valents. Els paratges per on passem són molt inhòspits, tot i que, a mesura que ens acostem a Bosa, la vegetació torna a canviar: palmeres, fruiters, pins... I la pluja sembla que vol parar i damunt del mar s’obre l’escletxa que reclamàvem abans. La platja després dels aiguats
té una aparença plàcida i les palmeres que hi ha disperses li donen un atractiu especial. Parem per a prendre un cafè en un dels restaurants de la platja, però una vitrina plena de gelats de gustos variadíssims, en fa canviar d’opinió. La platja, el port i les infraestructures tenen una aparença molt més moderna, semblant al que podem trobar a casa nostra. Ens causa bona impressió. Decidim tornar a l’Alguer per la carretera de la costa, poc transitada, força escarpada i amb pocs pobles al seu voltant. Llàstima que, tot i que ha parat de ploure, ha quedat una boirina que no permet veure amb total claredat les precioses postals que ens ofereix una costa tan feréstega. Ens aturem diverses vegades per immortalitzar el paisatge i jo per recollir una pedra per a la meva col·lecció.A les 7 de la tarda arribem a l’Alguer, on ha sortit el sol i ha deixat una tarda esplèndida de color que anuncia una posta de sol fabulosa. A les 9 en punt, entrem en el local que tenim reservat per a sopar: Mabrouk dell’Antonietta. És un restaurant petit de la via Santa Barbara, en el casc antic de la ciutat. El menjador mostra un sostre de voltes que ja han patit moltes guerres. Ja ens esperàvem amb els entrants a la taula, un original pica-pica de peix i salses: cloïsses, salmó, peix espassa i cernia –peix típic de Sardenya, que utilitzen en sofregits-. Ningú se’ns acosta
i no sabem si hem de demanar segon plat o si ja ens posen el plat sense que puguem triar. Finalment, una amable cambrera – vesteix una samarreta negra, amb unes lletres a l’esquena que diuen: “solo pesce, solo fresco, solo sera” (només peix, només fresc i només sopars), paraules que defineixen el tipus de restaurant. Ens informa que el sopar és una mena de degustació que consta de tretze plats, sí, sí! Ho he escrit bé 13 plats, dels quals només hem pres els aperitius! Posem cara de boniato, no podrem pas! Creu-t’ho! A continuació tres tipus de pasta: tagliatelli a la marinera amb cloïsses, tagliatelli amb sofregit de cernia i tagliatelli amb salmó. Mentre gaudim d’aquests sabors tan especials, ens adonem que penjada a unes de les parets hi ha una menció gastronòmica atorgada a l’Antonietta, que ha sortit de la cuina per explicar-nos característiques del peixos que es troben a la costa algueresa. A la taula del costat uns joves s’ho passen d’allò més bé escoltant música dels anys 70 i 80; cada cançó és un record de joventut per a nosaltres. L’Antonietta és una donassa, tot alegria i espontaneïtat, engresca encara més als joves del costat – ja ho estaven prou, apaga els llums del menjador, els dóna barrets i ulleres de sol per a disfressar-se, balla amb ells i pretén que nosaltres fem el mateix, però estem massa ocupats i espantats amb el sopar. Podrem amb tot? Què ens costarà aquest tiberi?. S’acosta la cambrera amb més plats per a servir: daurada al forn amb patates, cloïsses i llagostins – “·gamberi”; i també una safata de calamars i peix fregit. El nostre xofer, reconvertit en un excel·lent maître de selecte restaurant, destria la daurada, i amb mà experimentada li treu l’espina i la pell, i en fa filets per repartir-los com a bon germans. Millor que a les “7 Portes”. Quan sembla que ja no podem dir ni fava, arribem unes profiteroles amb xocolata desfeta i pastís de xocolata. En no haver-hi cafè, l’Antonietta vol obsequiar-nos amb unes galetes típiques de Sardenya, no acceptem, hem arribat al límit de les nostres 
possibilitats. Agraïm la copeta de “limoncello” i ens preguntem com serà la “dolorosa”. L’Antonietta ens ha sentit i ràpidament en diu que el seu restaurant no és car, que el preu és just, que està en consonància amb la qualitat que ofereix . Tot seguit, agafa un retolador gruixut i escriu a les tovalles de paper: 30 x 4= 120 €. No se’n parli més. Ja ens agradaria sopar a altres llocs per aquest preu, amb pa, vi, 13 plats i postres. Fantàstic. Hem acabat el dia molt bé, tan bé que fins i tot, després de fer una curta passejada pel bastió i el moll, tornem al piset i ens prenem un altre “limoncello”. Que bé que dormirem?4 DE JUNY (DILLUNS): TERCER DIA
L’ALGUER, PLATGES DEL LIDO, CAPPO CACCIA,
GROTTA DI NETTUNO, ROCCIA FORADADA I FERTILIA
Ens llevem amb ganes de platja, fa un dia d’aquells tan clars – com els que ens havíem imaginat
mentre preparàvem el viatge, els caps de setmana anteriors. El cel mostrava aquella blavor tan mediterrània. Esmorzar habitual: capuccino i pasta a l’Europa. Primer de tot, anar de compres: els típics records per als fills, les filles, els joves, els companys de feina i familiars tots: magnètics de frigorífic, clauers, bolis, llibretes de suro – aquest material és molt típic i amb ell elaboren gairebé de tot -, cistelles de vímet també molt típiques, capsetes, alguna peça de roba, etc... Som expeditius i, pràcticament, ho resolem en les dues primeres botigues que entrem. L’objectiu següent: PLATJA!! Una de les dependentes ens aconsella que les platges del Lido estan molt bé, són de sorra blanca i fina, però molt fina!!. La carretera és agradable, en els seus vorals hi ha palmeres, margallons i figueres de moro que li donen un aspecte molt tropical. Instal·lats ja a la platja, una corrua de venedors ambulants passen contínuament oferint objectes del tot innecessaris: -No, gràcies. L’aigua està força freda – ho dic jo, que gairebé sempre trobo l’aigua amb una temperatura adequada per a banyar-nos. A més, no hi ha presència de meduses, tan sols hi ha uns corbs marins que s’han acostat ben a prop de la platja per pescar els peixets petits que cerquen menjar on hi els humans. Descansem aguantant els raigs del sol, fins que els inseparables núvols de cada dia fan acte de presència, interposant-se entre nosaltres i el sol, de manera que un cop més ens fan fora de la platja, però aquest cop ens queda el bon regust d’haver-la aprofitat. Decidim dinar en un dels restaurants del bastió de la muralla, contemplant el mar canviant, prop de la cattedrale di santa Maria, de la piazza dei Duomo, a tocar de la porta dels Ebreus. Triem “l’Osteria Macchiavelo” perquè té la carta més extensa i el seu propietari o encarregat parla un alguerès que es fa entendre. La vista és mag
nífica, optem per dinar a fora; dins hi ha un sostre de voltes d’un edifici medieval. El dinar és variat: “involtini di pesce, carpaccio, lasagna, ravioli, calamari griglia, pesce spada, gamberi, vi d’aragosta, tiramisú, crema catalana, flam i cafès. Ens costa gairebé igual que el sopar del dia anterior, que havia estat molt més elaborat i abundant. En acabar, marxem cap al piset a canviar-nos, fer les meletes i acomiadar-nos de l’Antonio o d’algun descendent de la seva prolífica nissaga. Com encara queden hores per embarcar, acordem dirigir-nos al Capo Caccia, al nord de l’Alguer, on hi ha la Grotta di Nettuni, que s’hi accedeix per mar. Voregem la carretera de la costa des de Fertilia fins al Capo Caccia, on s’aixeca esvelt un far ben blanc que recorda aquells fars que surten a les pel·lícules. Abans hem visitat Fertilia, una ciutat molt deixada i sense cap encant, només té el privilegi de tenir ben a prop l’aeroport que rep el seu nom. La carretera que va retallant el mar, el cel blau intens, la lluminositat del dia ens mostren un paisatge molt igual als que ens té acostumada la Costa Brava. Arribats a la punta di Capo Caccia trobem aquell far que des de l’Alguer semblava molt llunyà, i tan sols distava una hora de camí. Enfilats a dalt del penya-segat contemplem la Pedra Foradada i ens adonem que som damunt de la Grotte di Nettuno, per l’afluència de vaixells turístics que naveguen per aquestes aigües de tonalitats blavoses variants i arrissades pel vent de tramontana. M’imagino el déu Neptú amb el trident, protegint les aigües plàcides de dins de la gruta i preparat per repel·lir amb contundència la invasió del seu regne, enviant als intrusos unes onades i un mar embravit que provoqui el naufragi dels vaixells agosarats de penetrar en els seus secrets – em sembla que alguns fragments de l’Odissea d’Ulisses m’han causat algun trasb
als, deixem-ho córrer. Llàstima que no haguem tingut temps per fer l’excursió amb vaixell.
La tarda invita a la fotografia i les panoràmiques encara més. De tornada parem a diversos racons de la costa i continuem retratant paisatges de mar i muntanya. Tornem a l’Alguer, volem acomiadar-nos de la ciutat italiana de l’illa de Sardenya que encara conserva vestigis del seu esplendor en temps de la Corona d’Aragó i que manté fins avui restes de la llengua catalana medieval. Provoca una certa nostàlgia d’un passat esplendorós. Seiem a la terrassa del Rafel, a tocar de la sorra i del mar, el sol ben aviat començarà a pondre’s
, i a la llunyania els palaus, les cases, els edificis públics i la ciutadella de l’Alguer ens obsequien la seva silueta retallada a ran de mar, perquè puguem enregistrar-la en les nostres càmeres fotogràfiques i, sobre tot, a les nostres retines. Opto per no fer més fotos i tampoc per no gravar res més en vídeo.
De camí cap a l’aeroport, ens aturem a fer benzina per poder retornar l’Opel amb el dipòsit ple. Ens cal fer molta cua. Potser és costum de Sardenya posar benzina els dilluns? O també passa com a Catalunya, que a primers de mes, tothom omple els seus vehicles? La benzinera, teòricament, estava mecanitzada, no hi havia personal, ningú. Era campi qui pugui. Els autòctons ja estaven avesats al funcionament tan poc ortodox de la benzinera, però els turistes novells com nosaltres varem tenir alguns problemes: els bitllets no els posàvem bé, no els agafava la màquina, i fins i tot, un conductor, enlloc d’ajudar-nos es va colar. Menys mal que un altre va ajudar-nos. Ens presentem a ’aeroport amb antelació suficient, retornem el cotxe tot sencer – un autèntic miracle, si tenim present com condueixen els sards, uns santets al costat dels italians peninsulars – i, també, gràcies a la perícia del nostre excel·lent conductor. Facturem les maletes, passem el control policial, ens tornem a treure el cinturó – amb el risc de perdre els pantalons – i totes les pertinences metàl·liques per evitar que soni l’aparell registrador de la policia. La sala d’espera és petita com tot l’aeroport i mentre mengem uns entrepans observem la gent que passa el control policial: ara retiren uns envasos de líquids, ara sona qui sap per què, deixen un recent nascut sense crema hidratant – l’ampolla era massa gran. Algunes persones se senten agredides per tan escorcoll i es queixen, però els duaners ja estan acostumats i no els donen importància. I així, distrets, arriba el moment d’embarcar. L’avió torna a anar ple, reconeixem molts passatgers del vol d’anada. El viatge es fa curt i l’aterratge lleugerament brusc. Recuperem les maletes i recollim el 307 del pàrquing. La sortida de l’aeroport es fa ràpida i el viatge és plàcid fins Barcelona, on arribem a quarts d’una de nit. Fi del viatge. Ara toca descarregar les fotos a l’ordinador i muntar un reportatge en vídeo, un altre fotogràfic i escriure una crònica del viatge per poder atabalar familiars i amics, però, sobre tot, que ens serveixi de record d’uns dies que, sense ser gaire bons, climatològicament parlant, ens ho varem passar d’allò més bé amb els amics veïns.
Ens llevem amb ganes de platja, fa un dia d’aquells tan clars – com els que ens havíem imaginat
mentre preparàvem el viatge, els caps de setmana anteriors. El cel mostrava aquella blavor tan mediterrània. Esmorzar habitual: capuccino i pasta a l’Europa. Primer de tot, anar de compres: els típics records per als fills, les filles, els joves, els companys de feina i familiars tots: magnètics de frigorífic, clauers, bolis, llibretes de suro – aquest material és molt típic i amb ell elaboren gairebé de tot -, cistelles de vímet també molt típiques, capsetes, alguna peça de roba, etc... Som expeditius i, pràcticament, ho resolem en les dues primeres botigues que entrem. L’objectiu següent: PLATJA!! Una de les dependentes ens aconsella que les platges del Lido estan molt bé, són de sorra blanca i fina, però molt fina!!. La carretera és agradable, en els seus vorals hi ha palmeres, margallons i figueres de moro que li donen un aspecte molt tropical. Instal·lats ja a la platja, una corrua de venedors ambulants passen contínuament oferint objectes del tot innecessaris: -No, gràcies. L’aigua està força freda – ho dic jo, que gairebé sempre trobo l’aigua amb una temperatura adequada per a banyar-nos. A més, no hi ha presència de meduses, tan sols hi ha uns corbs marins que s’han acostat ben a prop de la platja per pescar els peixets petits que cerquen menjar on hi els humans. Descansem aguantant els raigs del sol, fins que els inseparables núvols de cada dia fan acte de presència, interposant-se entre nosaltres i el sol, de manera que un cop més ens fan fora de la platja, però aquest cop ens queda el bon regust d’haver-la aprofitat. Decidim dinar en un dels restaurants del bastió de la muralla, contemplant el mar canviant, prop de la cattedrale di santa Maria, de la piazza dei Duomo, a tocar de la porta dels Ebreus. Triem “l’Osteria Macchiavelo” perquè té la carta més extensa i el seu propietari o encarregat parla un alguerès que es fa entendre. La vista és mag
nífica, optem per dinar a fora; dins hi ha un sostre de voltes d’un edifici medieval. El dinar és variat: “involtini di pesce, carpaccio, lasagna, ravioli, calamari griglia, pesce spada, gamberi, vi d’aragosta, tiramisú, crema catalana, flam i cafès. Ens costa gairebé igual que el sopar del dia anterior, que havia estat molt més elaborat i abundant. En acabar, marxem cap al piset a canviar-nos, fer les meletes i acomiadar-nos de l’Antonio o d’algun descendent de la seva prolífica nissaga. Com encara queden hores per embarcar, acordem dirigir-nos al Capo Caccia, al nord de l’Alguer, on hi ha la Grotta di Nettuni, que s’hi accedeix per mar. Voregem la carretera de la costa des de Fertilia fins al Capo Caccia, on s’aixeca esvelt un far ben blanc que recorda aquells fars que surten a les pel·lícules. Abans hem visitat Fertilia, una ciutat molt deixada i sense cap encant, només té el privilegi de tenir ben a prop l’aeroport que rep el seu nom. La carretera que va retallant el mar, el cel blau intens, la lluminositat del dia ens mostren un paisatge molt igual als que ens té acostumada la Costa Brava. Arribats a la punta di Capo Caccia trobem aquell far que des de l’Alguer semblava molt llunyà, i tan sols distava una hora de camí. Enfilats a dalt del penya-segat contemplem la Pedra Foradada i ens adonem que som damunt de la Grotte di Nettuno, per l’afluència de vaixells turístics que naveguen per aquestes aigües de tonalitats blavoses variants i arrissades pel vent de tramontana. M’imagino el déu Neptú amb el trident, protegint les aigües plàcides de dins de la gruta i preparat per repel·lir amb contundència la invasió del seu regne, enviant als intrusos unes onades i un mar embravit que provoqui el naufragi dels vaixells agosarats de penetrar en els seus secrets – em sembla que alguns fragments de l’Odissea d’Ulisses m’han causat algun trasb
als, deixem-ho córrer. Llàstima que no haguem tingut temps per fer l’excursió amb vaixell.La tarda invita a la fotografia i les panoràmiques encara més. De tornada parem a diversos racons de la costa i continuem retratant paisatges de mar i muntanya. Tornem a l’Alguer, volem acomiadar-nos de la ciutat italiana de l’illa de Sardenya que encara conserva vestigis del seu esplendor en temps de la Corona d’Aragó i que manté fins avui restes de la llengua catalana medieval. Provoca una certa nostàlgia d’un passat esplendorós. Seiem a la terrassa del Rafel, a tocar de la sorra i del mar, el sol ben aviat començarà a pondre’s
, i a la llunyania els palaus, les cases, els edificis públics i la ciutadella de l’Alguer ens obsequien la seva silueta retallada a ran de mar, perquè puguem enregistrar-la en les nostres càmeres fotogràfiques i, sobre tot, a les nostres retines. Opto per no fer més fotos i tampoc per no gravar res més en vídeo.De camí cap a l’aeroport, ens aturem a fer benzina per poder retornar l’Opel amb el dipòsit ple. Ens cal fer molta cua. Potser és costum de Sardenya posar benzina els dilluns? O també passa com a Catalunya, que a primers de mes, tothom omple els seus vehicles? La benzinera, teòricament, estava mecanitzada, no hi havia personal, ningú. Era campi qui pugui. Els autòctons ja estaven avesats al funcionament tan poc ortodox de la benzinera, però els turistes novells com nosaltres varem tenir alguns problemes: els bitllets no els posàvem bé, no els agafava la màquina, i fins i tot, un conductor, enlloc d’ajudar-nos es va colar. Menys mal que un altre va ajudar-nos. Ens presentem a ’aeroport amb antelació suficient, retornem el cotxe tot sencer – un autèntic miracle, si tenim present com condueixen els sards, uns santets al costat dels italians peninsulars – i, també, gràcies a la perícia del nostre excel·lent conductor. Facturem les maletes, passem el control policial, ens tornem a treure el cinturó – amb el risc de perdre els pantalons – i totes les pertinences metàl·liques per evitar que soni l’aparell registrador de la policia. La sala d’espera és petita com tot l’aeroport i mentre mengem uns entrepans observem la gent que passa el control policial: ara retiren uns envasos de líquids, ara sona qui sap per què, deixen un recent nascut sense crema hidratant – l’ampolla era massa gran. Algunes persones se senten agredides per tan escorcoll i es queixen, però els duaners ja estan acostumats i no els donen importància. I així, distrets, arriba el moment d’embarcar. L’avió torna a anar ple, reconeixem molts passatgers del vol d’anada. El viatge es fa curt i l’aterratge lleugerament brusc. Recuperem les maletes i recollim el 307 del pàrquing. La sortida de l’aeroport es fa ràpida i el viatge és plàcid fins Barcelona, on arribem a quarts d’una de nit. Fi del viatge. Ara toca descarregar les fotos a l’ordinador i muntar un reportatge en vídeo, un altre fotogràfic i escriure una crònica del viatge per poder atabalar familiars i amics, però, sobre tot, que ens serveixi de record d’uns dies que, sense ser gaire bons, climatològicament parlant, ens ho varem passar d’allò més bé amb els amics veïns.
Havent transcorregut 15 dies del viatge, ja el dono per tancat així com totes les seves seqüeles: vídeo, fotos, crònica ... Aquest viatge ja està llest!
Barcelona/l’Estartit, 16 de juny de 2007
